AQUESTA ÉS LA NOSTRA ESPERANÇA

Homilia DG-A-B34 (Mc 13,24-32)

Les paraules de l'evangeli d'avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden tremolar el cel i la terra, ja poden enfosquir el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles… el que no trontolla és l'amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no es relativa, que no és avui i deixa de ser demà… les seves paraules no tenen data de caducitat: «En aquest moment serà salvat el teu poble … els justos resplendiran com la llum del firmament … brillaran com les estrelles per sempre. »(Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb què parla de la mort de Déu la mateixa gent que es posa les mans al cap per l'escalfament del planeta o pel forat a la capa d'ozó. Un planeta reescalfat, són alguna cosa a evitar a tota costa, però d'una manera o altra segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, en canvi, col · lapsa. Una humanitat sense sentit, veure gossos. La creació pot passar, el que no passa és l'impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que el manté en l'existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col · lapsa. Però no col · lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

Quin és el fonament de la nostra esperança? L'apòstol és conscient que més decisiu encara donar raó de la fe, és donar raó de l'esperança (1 En 3,15). La gent demanarà que doni raó de la seva esperança: Què és el que dóna sentit a la seva vida? Per què us aixequeu cada matí i aneu a la feina, a l'escola, una muntanya o una família? Sincerament, i no ho dic per cobrir-, em costa moltíssim justificar l'esperança en un món sense Déu

Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d'alliberar de la força centrípeta del nostre melic? Qui vindicará les víctimes de l'odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? Qui tancarà totes les ferides, que embenarà totes les nafres? Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com al migdia a la fi dels temps?

Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posada? Pot viure un sol minut, un segon en solitari, sense creure que ell s'acosta, que ja és a les portes? Es pot viure un sol minut, un segon en solitari, veient com passa tot això que tant volem, sense estar fermament arrelats en l'esperança que almenys les seves paraules no passaran? Es pot viure un sol minut, un segon en solitari, sense estar completament segurs de tot això? Si és així, sincerament, no ho entenc.

QUE ACUDIT!

Homilia DG-A-B32 (Mc 12,38-44)

Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres ens ha posat cara de peix bullit … Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre una vídua pobra tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix de riure, però nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.

Quin és l'acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que la té?

Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Què avorriment. Per exemple, Amancio Ortega, fundador de Zara: diu que ha donat 20 milions a Càritas, però diuen també que la seva fundació el mou prop de 6.000 milions. Res, ha tirat les sobres. Només faltaria que els rics no fessin fora molt, ja veus quina cosa. Més, resulta que, de tot el que tiren, recuperen una bona part. Déu s'avorreix infinitament davant la nostra generositat d'aparador. Isaïes ho diu a la brava: «Per què m'oferiu tants sacrificis? Estic empatxat… ja en tinc prou… Qui us ha demanat tot això? En porteu més ofrenes sense valor… ¡Les detesto! … Dono ASCO, són per a mi una càrrega, estic cansat d'aguantar… » (Is 1,10 ss)

Tot d'una, passa una cosa que crida poderosament l'atenció de Jesús i el treu de la seva ensopiment: una dona s'acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Heus aquí! Això sí que té gràcia: 2 miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi una broma capaç de treure a Déu de la seva letargia. Jesús congela la imatge del món i, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que era a baix, i fa baixar el que havíem posat dalt.

El profeta Elies coneix també aquesta broma i busca la vídua més pobra de Sarepta per verificar. Cerca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d'oli han de quedar buits. Només llavors, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No podem trobar Déu mentre el pot i la gerra estiguin plens a vessar, sinó que ens falta fins el que necessitem per viure. Us ha fet gràcia l'acudit? No, Oi? M'ho temia. Què hi farem? És així.

Déu ocupa el lloc que nosaltres li deixem. Si li donem el que ens sobra, Déu ens van deixar més de. Si li donem tot el que tenim, Déu esdevé tot el que tenim. Aquest és l'acudit: Déu només existeix si el deixem ocupar el lloc del que necessitem per viure. I el que veritablement necessitem per viure no són tots els diners que ens sobra, per molt que siguin 20 milions; sinó aquelles dues monedes més petites que necessitem per viure. Quina broma de mal gust per a les nostres afinades economies existencials!

Un Déu que se surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.

¿ÉS UN MANAMENT?

Homilia B-A-31DG (Mc 12,28-34)

Vagi per davant l'anècdota que compten d'un company jesuïta francès. Abans de començar l'eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia que pensava dir a l'homilia i el va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: «Avui els diré el de Déu us estima, blabla, blabla, blabla … »

Dit això, anem a l'Evangeli d'avui: ¿Pot ser l'amor objecte d'un manament?

És clar que sí i més que cap altra cosa, llevat que vulguem convertir en la forma més avorrida i òbvia de blabla, blabla, blabla! Que l'amor sigui un «manament» vol dir que em va determinar a fer allò al que estic obligat, ho intento una i altra vegada, em veig molt lluny i, però, cada vegada més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l'amor, no pot ser d'altra manera, ens ho posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.

L'amor es converteix en objecte d'un manament, perquè l'amor és exigent, ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. El manament ens recorda que l'amor l'hem de posar «més en les obres que en les paraules», i posar-ho en les obres no és fàcil, requereix molta determinació. Una determinació que ens ve de Déu, de la determinació amb què Ell ens ha estimat primer. El manament és la dimensió realista de l'amor.

La resta no és més que blabla, blabla, blabla …

HIPOTALAMLa

Homilia B-A-30DG (Mc 10,46-52)

[VIQUIPÈDIA] L'hipotàlem, a més de participar en moltes funcions nervioses també actua sobre la hipòfisi, que és la glàndula encarregada de controlar la secreció hormonal … És la regió responsable del control de l'expressió fisiològica de l'emoció. .. regula la fam, la gana i la sacietat … regula el cicle del son i de la vigília … regula el balanç d'aigua en el cos actuant sobre els ronyons … està associada amb el contacte i l'orgasme, tant en homes com en dones …

… i moltes altres funcions que m'estalvio… petit com una llentia … no és extraordinari? Les dones no tenen cap dubte: des de molt petites tenen la menstruació. Un cop al mes, uns quants d'aquests paràmetres se'ls descontrolen i es posen com es posen. De fet, jo no sabia com es posaven, ara em puc fer una idea. Una amiga em confessava: «Marc, porto vint anys feliçment casada, però un cop al mes estic a punt de deixar el marit. »Entenc, creu-me: a mi se m'ha alterat l'hipotàlem i, a estones, és com si fos un altre.

Aquestes “sorpreses” formen part de la malaltia. Resulta que, de cop, et tornes un estrany per a tu mateix, Imagina't per als altres! L'amor ha de ser molt incondicional: tant, que no pots exigir a ningú i només ho pots esperar d'uns quants. Decideixes aïllar mentre no tornis a ser reconeixible, intuint que potser mai més ho seràs. El fet és que ara em sembla entendre millor el cec captaire de l'Evangeli, assegut a la vora del camí, tractant de no molestar. El seu «hipotàlem social» havia quedat definitivament alterat i més li valia fer a un costat.

«I la vida continua…»Com se sol dir (tan equivocadament), quan la veritat és que ens estem resignant, convençuts que no hi ha res que pugui interrompre «aquesta fatalitat que ens ha tocat viure.» Thomas Merton va escriure un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però l'essencial es pot resumir en dues línies: «Llavors va passar una cosa estranya. Sense pensar-, ni discutir en la meva ment, vaig tancar la porta, em vaig posar de genolls al costat del llit i vaig resar. »Tot d'una, en ocasió de la mort del seu avi, cridar i sabeu què és el que va cridar? "Fill de David, Jesús, Tingues pietat! IM!». El mateix que va cridar el cec Bartimeu l'Evangeli. Ja està.

I volien fer-ho callar! Jesús els daus: no ho feu callar, feu tot el contrari: «Digueu-.» Ells no tenen ni idea de què és el que ha passat, i és que no han tingut mai l'hipotàlem definitivament alterat. Per a ells, el nom de Jesús és un nom més, i no l'únic nom que ens pot salvar… no només confortar, o satisfer, la calma…, sinó salvar. Salvar, si … de quina? doncs, del que ha de ser? de la mort, de quina sinó?

Un cop ho saps, tinguis com tinguis l'hipotàlem, el que està clar és que no tornes a pronunciar mai més el seu nom sense cridar.

DRETA I ESQUERRA

Jaume i Joan volen el mateix, per molt que demanin aparentment el contrari. Santiago vol seure a la dreta i Joan a l'esquerra. Són coses que passen.

«Mestre, li agradaria que vostè atorga a vostè que li demani ". Mira, bonic, aquest és el programa d'aquest partit i el seu full de ruta, dècimes, ja que li posiciona. Aquesta tarda ens lliuren els pòsters amb la teva foto sobre del eslògan i demà comença la campanya. T'ha quedat clar?

«No sabeu què demaneu.» El noi ens ha sortit saberut: per descomptat que ho sabem, qui no ho sap encara ets tu, però ara ho sabràs, per això precisament veníem… T'importa si ens asseiem? Què et vaig dir, Joan? …

«Podeu beure la copa que jo he de beure, o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?” Quina mania! A què ve ara tot això? Potser té set? És que no s'ha dutxat aquest matí? Vols dir, Joan, Què és tan bo com deies? No funcionarà.

«I tant que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat… però seure a la meva dreta oa la meva esquerra, no sóc jo el concedir…» T'ho havia dit o no? Mal rotllo tot el que vulguis, però del que es tracta, dreta i esquerra, res de res. Tant com ho hem ajudat fins ara, cinc-cents anys suportant… 'Separatista Ungrateful! Quanta raó, Santiago, no som més que un botí de guerra …!! Imperialista de nassos!!

«Entre vosaltres no ha de ser així. » Encara? Com ha de ser, si no?

«Vols ser important? Fes-te servidor. Vols ser el primer? Fes-te esclau. » Ja et deia jo, Santiago: "Estan bojos els romans." Exacte, Joan, es pot dir més alt, però no més clar: "Estan bojos gal · lès."

EL DIVORCI

Homilia DG-A-B27 (Mc 10,2-16)

Aquesta va ser l'homilia amb què vaig inaugurar el Blog ara farà sis anys, diumenge 8 d'octubre de 2006. M'ha semblat més que oportú recuperar, degudament retocada en els detalls, però mantenint les línies mestres. Em meravella la seva actualitat, i és que, de fet, l'Evangeli, ben interpretat, sempre és actual, sempre és “ara i aquí, per a mi”.

L'Evangeli parla del divorci, un tema candent i calenta, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el boig amb l'Evangeli. Però m'he decidit a agafar la paella pel mànec. No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per posar-lo a prova: – “Moisès la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, Què dius?”

Un detall important: els que plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus i, més, no ho fan per rebre un consell que sent doctrina recta i “oficial”, sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei al respecte, massa bé, es la coneixen amb detall. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei, i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant així a la marginació social i en la indigència.

Primer detall important: l'evangeli d'avui no va dirigit al divorciats, campana tot, i la qüestió que ens planteja Jesús no tant sobre el divorci com sobre la manera ¿que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei? Com se situen els fariseus davant la llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l'esperit. Saben molt bé que “l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn.” I saben també que “Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i deixar marxar.” Llavors, ¿Com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu mai?

El divorci ja era un tema polèmic en la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien sobre aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei. Com ens situem nosaltres? No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i la ruptura matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: el que Déu ha unit, de fet, l'home sovint acaba separant.

Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida , tant o més greus que el divorci , i no per això quedem fora de la comunió ? El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix ​​en l'Evangeli als fariseus? "Utilitzeu la llei per discriminar i per excomunicar, en comptes de utilitzar-la per acollir i humanitzar. ” El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare intentava explicar al seu fill petit la separació d'un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: “calla mare, això no ho diguis mai, mai”. Aquell nen tampoc podia acceptar la idea d'un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú vol el divorci, d'acord. Però, Què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d'una parella unida en matrimoni? Què passa quan s'ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? Què passa quan s'ha trencat de fet el que Déu va unir de dret? No és necessari, de vegades, en nom de l'esperit de la llei , posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l'esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics, dissabte… ) ? La llei no està per saltar-, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei.

Jesús posa per sobre de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l'esperit de la llei, i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l'Autor de la llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres… adaptar la llei a les persones, per tal que compleixi la seva missió: ajudar a viure i assolir la seva plenitud i no aixafar sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci “per la duresa de cor”, per mirar que la llei no descuartice d'un cop sec el cor de pedra, sinó que ho vagi estovant poc a poc fins a convertir en un cor de carn. Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos… aquest evangeli ens interpel avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les debilitats pròpies i les debilitats dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?