Marc, Com es veuen les coses, passada la porta? La de la Quimio t'horroritzava passar-la. Tenim moltes preguntes, i tu ara ja tens totes les respostes. Ara somrius amb un somriure sincer i pacífic! Potser és el teu pare el primer que ha vingut a abraçar-te… Mira tota aquesta gent; t'estimen molt. Estan tocats, com jo. M'impressiona comprovar aquests dies com has entrat en la vida de moltes persones i has deixat una empremta enorme. El fill que has estat, el germà, el jesuïta, el sacerdot que has estat ha fet un bé tan gran…

He escollit la Paràbola del fill pròdig: una paràbola .... Tu has passat bona part de la vida escrivint paràboles, comparacions, homilies, twitters, entrades a Facebook ... buscant parlar als teus contemporanis de Déu, del seu misteri real i present, del seu Regne que esperem i que ja es va realitzant aquí ... El teu talent enginyós i artístic ens ha deixat paràboles i imatges potents! La que més em queda, la dels Fons Reservats amb aquell "la diferència entre donar-ho tot o donar-lo gairebé tot és infinita". Que bé saps tu, això!. També les cançons, a mi la que més m'agrada és "Al cor del món", però "respiro, visc ", nits de Sant Joan” sobre el barri del Raval…

A la paràbola hi ha un germà gran, aquí és "el dolent de la pel · lícula" perquè no entén res. Tu ets molt germà gran. molts d'altres i també jo hem estat una mica els teus "germans petits". Has tingut sempre aquest carisma de dir les coses amb una força, pontificant de vegades massa ... però hem marcat. No et era fàcil demanar ajuda ... Però t'hem estimat molt! Potser perquè els teus defectes no els t'amagaves ... Germà gran en definitiva. I, com tu saps, en la paràbola corregida, el mateix Jesús és el germà gran que va a buscar el seu germà petit per convèncer que torni a casa; que el Pare l'espera, que hi ha una festa per a ell. És com si tot el que has predicat, fet i escrit, fóra per animar els "fills pròdigs" del nostre segle ateu i agnòstic a tornar a la casa del Pare. I deies: "Em costa moltíssim justificar l'esperança d'un món sense Déu (...) No puc viure ni un sol minut sense creure que ell s'acosta, que ja és a les portes ".

Però en realitat he escollit aquest Evangeli pensant en tu, Marc, com a fill pròdig. Com et deien , arran de la malaltia: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia ». És el teu propi trajecte, Marc, el que és l'homilia per a nosaltres. Amb tantes portes, i probablement amb una dosi de dolor, de nit i de sofriment pot ser excessiva ... qui sap ... Un llarg trajecte ... 45 anys donen per a molt.

I així, en aquest llarg trajecte, has hagut de passar moltes portes; la del noviciat, la de tantes comunitats .... Com dèiem, que dures aquestes últimes portes de la Quimio. Com escrivies en aquell article "la porta"; És la primera vegada que veus aquesta porta? Hospital de dia. Sala d'Oncohematologia"... Doncs sí. ¿Porta temps aquí? I deies també; "De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del qual no tenies ni la més remota notícia ".

Quantes d'aquestes portes ha hagut en la teva vida? Avui, a la porta que aquestes ara, com tu mateix dius en el text "he tingut un somni", hauràs vist passar tanta gent amb unes morts molt menys públiques i mediàtiques que la teva; menys acompanyades, més soles ... en un desert, al mar, als carrers de les grans ciutats. Són el senyor Andrés vagabund de Collblanc i la Nena Júlia de la Chacra del Salvador que han intercedit per fer-te entrar.

Encara que és cert; per molt que t'hàgim acompanyat com hem pogut, sempre amb el sentiment de culpa de no haver fet prou, hi ha una soledat que no et podíem estalviar. Tot sol has hagut d'obrir l'última porta. Tu sol, en aquesta terrible solitud d'aquests moments, has obert la porta. I com dius: "Déu mateix apunta i fa com qui mira que no quedi ningú fora, i jo que és la primera vegada que ho veig em resulta familiar: té el nas de Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Nena Júlia ... "

I aquí ens quedem nosaltres, esperant que ens obris un dia la porta. De moment, té cura de nosaltres. Dóna'ns bon humor, creativitat ... i força per anar a buscar tants germanets perduts i abatuts en tants racons del món.

Alexis Bueno Guinamard, sj