Com temem allò que és cert. La nostra ruta ens crida a abraçar la incertesa. La vida malbaratada darrere de la seguretat esdevé inútil. I n'hem tingut tanta! No, ja no podem, ja no volem tenir res a veure amb el que és invariable, almenys no encara. Pensar i sentir des del dubte, tan avorrit abans, és ara l'únic paisatge que consola els nostres sentits. Ara un “potser” esdevé dolç i un “pot ser” és la nostra estrella polar.
Creuem la porta, tan tancada com oberta, i després Qui sap? Potser aquesta vegada, en la dansa, triomfi l'esperança. L'esperança no és certesa, sinó el cant de l'ésser que anhela i converteix la insofrible espera, en pòrtic d'una nova primavera.
Marià Moreno
Gràcies Marià per teixir un poema sobre la incertesa que ens aplasta quan hi ha dolor, enfermedad, solitud, vertigen.
Darrera de la porta oberta o tancada hi ha esperança, perquè o hi ha vida o hi ha VIDA.
"Testimoni de vida o millor “lliçó” de vida d'en Marc. La seva força interior m'ha deixat una forta impressió que m'acompanyarà molt temps. Per la meva part faré difusió del vídeo a quanta més gent millor. Jesús no només ens acompanya el final de la nostra vida sinó al llarg d'ella. Testimonis com el de Marc ens ajuden a recordar que no estem sols mai. Marc descriu i analitza tot el procés de la seva malaltia: els seus pensaments, la seva relació amb els cuidadors, els seus “dols”. El seu relat és creïble, és humà i poc a poc et va apropant a Déu, al misteri de la vida: terrenal i espiritual. Marc si estàs en el cel, som imatge i semblança. "
Que difícil viure el que dius Marià!! : “abraçar el que és incert”. El que faig desesperadament, de vegades, de manera ridicula, es agafar-me a el que intueixo segur.
Perquè?.Perquè em dóna sentit, m'ordena, em treu la por, és molt més còmode, em fa sentir ramat…
A canvi la meva vida es avorrida, monòtona , insubstancial, buida de mi. I el que és pitjor, tampoc és segura, és pur atzar.
“La seguretat és bàsicament una superstició. No existeix a la natura, ni l'experimentem les criatures. Evitar el perill no és més segur a llarg termini que exposar-se a ell. La vida o be és una aventura sorprenent o no es res”
Sense moure un dit, tot comença en un flux de sang continuat. menopausa?, algun quist? , mesos de distracció i errors mèdics i sorgeix el nom terrible CÀNCER. atordiment, por, ràbia, operació, ganglis, més por, bones paraules, però no seguretats, ¿Per que al meu?. I en el profund del dolor, sorgeix Jesús,
Entres a la quimioteràpia, pateixes les pallisses derivades d'una química radical, et quedes calba, sense alè, sents que ningú et comprèn, i et fan mal tots els músculs, però amb els ulls plens de llàgrimes tornats al teu creador, li murmures: “Vine Senyor Jesús”, s'uneixin a mi en aquest gran sofriment, en aquesta por, en aquesta solitud. AMEN