Tinc una amiga i un familiar que segueixen procés de quimioteràpia. L'amiga és una amiga de l'ànima des de la infància. El familiar és un home jove a qui he vist néixer i créixer. L'amiga va entrar en un orde religiós, on ha ocupat importants càrrecs, als divuit anys i ara s'aproxima als setanta. El familiar és enginyer industrial, solter, ha recorregut el món, té una infinitat d'amics i va complir quaranta fa poc. L'amiga, no cal esmentar-ho, és profundament creient. El familiar és un home d'alta capacitat intel · lectual que no va ser educat en la religió; és també un gran lector que ha recorregut els escrits espirituals i filosòfics més importants.
Parlo amb la meva amiga. Em diu que es va negar durant un temps a acceptar el seu mal tot i que els metges li van comunicar amb claredat des del primer moment. No admetia la paraula tumor maligne, era com si no la sentís. El familiar, pel que se a través d'altres, es va negar, després d'una dolorosa operació, a rebre tractament i va optar per la medicina alternativa. Tots dos han acabat igual: quimio va i quimio ve. Els dos es neguen a pronunciar la paraula terrible. Els dos mantenen l'esperança de viure. La meva amiga segueix el seu camí d'entrega als altres i la seva fe és inalterable. El familiar suporta amb dignitat la terrible situació. Ella, serena i tranquil·la, té a Déu. Ell intenta trobar alguna cosa, un camí espiritual potser; fa poc deia: l'únic home bo en la Història de la humanitat ha estat Jesús, només es va enfadar una vegada, quan va fer fora als mercaders del temple.
Els recordo cada dia. Pateixo el seu sofriment. No hi ha consol, ni Esperança. Com sempre, només queda l'amor.
María Teresa Gallego Martínez
És l'única cosa que al començament, en el camí i al final de la nostra vida té el pes necessari per mantenir-nos en un acolliment de la realitat concreta en què ens toca viure. Així que, desitjo i espero que puguis donar-li contingut a aquest amor que el Senyor et lliura perquè li donis continuïtat, en aquest cas amb les dues persones concretes de què parles. Com diem a Euskadi “aurrera beti", amore eman gabe” ("sempre endavant, sense defallir"). T'envio una forta abraçada des de Bilbao.
El text conegut com “Mantram de la Unificació”, formula en el seu quart prec “Que el dolor porti la deguda recompensa de llum i amor” Podem esperar realment que el dolor sigui compensat amb llum i amor? Potser resulti excessiu per a la nostra condició humana mantenir aquesta esperança. No obstant això ¿Quin altre sentit pot tenir el dolor? La nostra fe ens diu a cada pas que la vida sí que té sentit, que el nostre caminar en aquesta terra no és atzarós ni fruit de cap casualitat. Llavors, no podem lliurar el dolor sense sentit, també l'ha de tenir. I aquest dolor punyent, atroç, que relaten les paraules de la Maria Teresa, que ens arriba i ens toca. Això representa el dolor, un extrem, que no pot ser compensant més que per l'altre pol, l'altre extrem, amb la llum i l'amor. No és triar tenir fe, és triar que la vida sí que té sentit, que en ella tot ho té.
“Ell va esperar contra tota esperança” (Romans 4, 18)
Quan només quedo això, potser l'únic bàlsam sigui deixar acaricirar per les paraules inefables que el poeta ens regala:
No rendeixis del te
No rendeixis del te, tot estàs a temps
d'assolir i començar de nou,
acceptar teves ombres, enterrar les teves pors,
Alliberar de llast, reprendre el vol.
No et rendeixis que la vida és això,
continuar el viatge,
perseguir els teus somnis,
destravar el temps,
córrer la runa i destapar el cel.
No rendeixis del te, s'indiqui en el,
encara que el fred cremi,
encara que la por mossegui,
encara que el sol s'amagui i es carrer el vent,
encara hi ha foc en la teva ànima,
encara hi ha vida en els teus somnis,
perquè la vida és teva i teu també el desig,
perquè ho has volgut i perquè et vull.
Perquè hi ha el vi i l'amor, és cert,
perquè no hi ha ferides que no curi el temps,
obrir les portes, treure els panys,
abandonar les muralles que et van protegir.
Viure la vida i acceptar el repte,
recuperar el riure, assajar el cant,
baixar la guàrdia i estendre les mans,
desplegar les ales i intentar de nou,
celebrar la vida i reprendre el cel.
No rendeixis del te, s'indiqui en el,
encara que el fred cremi,
encara que la por mossegui,
encara que el sol es pongui i es carrer el vent,
encara hi ha foc en la teva ànima,
encara hi ha vida en els teus somnis,
perquè cada dia és un començament,
perquè aquesta és l'hora i el millor moment,
perquè vostè és l'únic,
perquè jo t'estimo.
Mario Benedetti