Aprofitant que era diumenge, dia de resurrecció, la germana Brigitte, diu que vol parlar amb mi.
El despatx en el qual estem està a les fosques. Porta diversos dies a les fosques. Els talls de llum són freqüents.
Escolto. Sense presses. Deixant que surti tot el que porta dins. A poc a poc, en comptagotes.
Tot el dolor, l'angoixa, el malestar.
– "Això no té sentit. No és el que m'imaginava. Tinc com un mur al pit.
– Sento frustració. I no només perquè no em pugui comunicar amb els desplaçats. No sé si és això el que Déu vol ".
– "Un sentiment que va anar creixent al llarg d'aquest temps i que es presenta amb més força després d'una reunió amb els pares de família, i alguns professors, per veure si podien fer entrar en raó als professors per veure si podien reprendre les classes. Porten mesos sense cobrar. Vivint la inseguretat. Amb el risc de rebre les bales perdudes, o el llançament d'una granada ".
– "Recordo les primeres coses que em vas dir quan vaig arribar aquí, però no entenia el que em deies. Hauràs d'aprendre a viure la frustració. La frustració diàriament. Per unes coses o per altres ".
– Ara entenc el que em deies. Estic aprenent a viure en el present ...., i potser la temptació en aquest moment sigui aferrar a l'ideal concebut en el passat ... o voler plantejar un nou futur on la frustració no tingui lloc ... He après a viure en el present. A quedar-me a la frustració. Sense anar-me'n cap al passat ni planejant el futur. Però la veritat és que no li trobo cap sentit estar aquí ".
Al cap d'una estona vaig respondre. Sí, Brigitte, tens raó. Ser aquí no té cap sentit. Els professors no són professors. Tampoc ho volen ser. Aprendre tampoc. Interès pels alumnes nul. L'única cosa que busquen és els diners. Tot es basa en mentides. Enganys. El projecte que tens, tampoc està ben concebut. Així que és normal que sentis el que has de sentir davant la impotència: frustració. A més la inseguretat al barri i als carrers multiplica la tensió i l'angoixa.
– Si vols seguir aquí sense amargar-te, potser, el que Déu vol és que visquis és la frustració.
– Viure a fons la frustració. Sense escapar.
Avui, Diumenge, dia del Senyor, precisament és la festa del que Déu sap fer en i amb la frustració.
– El Senyor et crida a viure el sofriment per estar més a prop seu.
– Et crida a renunciar a la teva imaginació. Al que imaginaves en venir aquí.
– Et crida a ajudar gent que no vol ser ajudada.
– Et crida a ser venuda per trenta monedes.
– Et crida a viure una situació absurda.
– Et crida a viure aquesta realitat i no una altra.
– Si acceptes viure en la frustració. No si et resignes a viure en la frustració. No. Sinó si vols viure-hi, i per tant, triar lliurement a seguir aquí, el Senyor et va a purificar per dins perquè puguis viure al màxim la gratuïtat. La fe nua. La confiança total en Ell.
– Només així trobaràs el goig de la despulla. De l'abandonament total.
– T'has fixat en la frustració de Déu? Quins eren els seus plans en encarnar? ¿I en què queda tot? ¡Salva't a tu mateix! Baixa de la creu! I creurem en tu. I es burlaven d'ell.
– Sí, Brigitte, em parles de romandre. És el que et brolla des del més profund de tu. És una cosa que notes que apareix amb força i amb insistència. És el que Ell diu: Roman. Roman. Roman. Aquí. Com Maria. Aquí. Al peu de la creu.
– Vols?
Sorgeix un somriure. Sorgeix la Llum.
P. Jaime Moreno Rexach, sj
“Viure a fons la frustració. Sense escapar.” Impossible d’entendre si no ens endinsem en el verb “resistir” a la ignasiana… I com és de difícil! Cal haver passat moltes nits fosques, molt de dolor i de desolació per arribar a copsar que resistir mai no és rendir-se, que acceptar mai no és claudicar. Tanmateix, la nostra feblesa i, alhora, el nostre orgull ens traeix sovint i afrontem les dificultats com a derrotes i no com a oportunitats per seguir creixent. Sentir impotència i frustració fa mal, molt de mal! Ens tortura per dins i ens sacseja ben fort perquè ens adonem que som limitats, que ni el nostre esforç ni tota la nostra bona voluntat són prou per controlar res; en definitiva, ens remet a l’autèntica naturalesa humana que és la fragilitat i vulnerabilitat. Per contra, quan aprenem a resistir és perquè confiem que res no pot seguir igual i que allò que no està en les nostres mans sí que és possible per a Ell. Confiar-hi, abandonar-nos a l’abraçada del Pare bondadós i misericordiós; aprendre a pronunciar el sí absolut; sentir que fer la voluntat del Pare no és un acte de submissió, sinó de profund amor.
Acceptar: resistir amb fortalesa i paciència confiant en l’Amor del Pare que és infinit. Que la Pasqua de Jesucrist ressuscitat insufli forces a tots aquells que necessitin resistir!
Bona part de la festa que tenim muntada persegueix fer invisible la mort, és l'unica certesa que tenim.. Frustra una vida que només ens deixa clar que en algun moment hi haurà un trànsit a cap lloc o no sabem ben bé a on.. Per oblidar que naixem infectats amb una malaltia que es diu mort es prescriuen cures pal·liatives en forma de moviment, soroll i consum, que intenten bloquejar sentiments de certesa sobre el comiat. És palès que aquesta teràpia llança menyspreables resultats.
Invisibilitzar la mort realimenta més el buit i la incertesa i és molt costós per tothom.. L'alternativa és clara, consisteix a donar-li sentit a la vida, considerant-la un espai-temps en contínua construcció, bolcada en el servei i l'amor als altres.
Gràcies Marc!