LPQ són les inicials de la Porta de la Quimio, però també les de la Puta Quimio. Així l'anomenava un estimat amic que la va viure fa anys. Era un científic eminent, vital i lúcid. L'admirava i el segueixo admirant per aquestes i moltes altres virtuts. I el trobo a faltar constantment, com els hi passarà a molts.

Res en ell era en va, tampoc el seu sarcasme a l'hora d'anomenar la quimio. El vaig intuir així sempre. Però després d'escoltar els vídeos que ens va deixar Marc em resulta més nítid.

El meu amic mai parlava de la quimio a seques, sempre de "la puta quimio", com a mínim .... I fent-ho era ell, es reafirmava en ser ell, era el seu segell, la seva personalitat, el seu sentit de l'humor, el seu punt rondinaire, el seu acte indulgència verbal, el seu vocabulari d'estar per casa, amb els seus. Va tunejar al seu gust la rúbrica de la seva antipàtica teràpia. En certa mesura la va dominar fent-la seva a través del seu nom.

Per què té per a mi sentit tot això aparentment anecdòtic? Per alguna cosa que revelava Marc amb especial clarividència: el terrible aïllament, la incomunicació, en què et deixa la quimio. Ell ho anomenava indigència. Quan traspasses la porta el teu cos comença a regirar-se d'una manera sota els efectes de la teràpia que et perceps de cop alienat, no et reconeixes interiorment , aliè a tot, com transportat a un lloc remot i desconegut. Un estat d'indigència s'apodera llavors de tu, i et fa molt difícil comunicar-te amb els teus, les relacions amb ells es deterioren, més encara amb qui més a prop està de tu, qui més et cuida, qui més t'estima… És com si deixessis de ser tu, com si es desdibuixés la teva identitat, teva personalitat.

Posar-li un malnom, el teu malnom a la quimio i no deixar d'utilitzar-lo és recordar a tots, que recordar-te a tu mateix, que aquí estàs tu, el de sempre, encara, malgrat les transitòries i involuntàries alienacions ... plantant cara al que la vida et posi al davant, posant-li nom a les pitjors tempestes, inclosa La Puta Quimio.

Antonio Lucio