30-06-10
Xavi,
M'agradaria enviar als meus companys de la província un missatge personalitzat sobre el tema de la meva salut, si et sembla bé seria el següent:
“No és fàcil dir el que vull dir, i m'agradaria tenir-vos davant, però de moment ho hauré de fer per correu electrònic:
Vaig al gra: fa ja un temps que notava una disminució de la capacitat pulmonar i que em cansava molt més ràpid. Vaig anar al metge a principis de juny. Em va fer una placa i no tenia bona pinta. Podia ser encara una infecció, tuberculosi o similar… tenia els pulmons plens de petits nòduls. Em van fer un TAC i dimarts passat una broncoscòpia que recull mostres per fer una biòpsia. Els resultats van donar que els nòduls eren malignes. Tot apunta que és un tipus de càncer de pulmó propi de no fumadors, és a dir, que no té a veure amb el tabac.
Ara estem en procés de fer un diagnòstic més detallat, tant del tipus exacte de cèl·lules com de l'extensió, i llavors decidirem el tractament a seguir. Tinc molts números per tenir una composició de no sé què substància que possibilitaria fer un tractament complementari a la quimio, però molt més benigne. Demà ho sabré. Hem decidit seguir el tractament a Lleida perquè hi ha aquí un bon equip d'oncologia i, a més això em permet seguir al màxim una vida normal. Avui en dia els càncers estan molt protocolitzats i segueixen els mateixos procediments a tot arreu.
Fins aquí el diagnòstic mèdic, ara alguna cosa sobre el diagnòstic espiritual. Quan vaig rebre la trucada per ser jesuïta (ara fa 20 anys) em sortia molt la frase “donar-ho tot”, ara em sento una mica igual: el Senyor em crida a donar-ho tot com un malalt. He de fer-me a la idea del canvi que suposa això en la meva vida i demanar forces per lluitar i confiar. M'he plastificat l'estampeta del P. Arrupe que porta escrit al dors allò de “Jo em sento més que mai a les mans de Déu…” i la porto sempre a sobre, per no oblidar-.
Són més de 20 anys resant cada nit allò de: “Pare, ens posem a les teves mans, feix de nosaltres el que vulguis, sigui el que sigui et donem les gràcies…”, la pregària de Charles de Foucault que em va ensenyar Jóse Montobbio quan jo era un montobbiano imberbe. Doncs ara em toca viure-ho amb més intensitat encara.
Tinc por, no ho ocult, fonamentalment al dolor i la incertesa… amb això del càncer no saps mai, has de tenir molta paciència, moltíssima, i just aquesta paciència m'ha faltat sempre. Però tinc força, em sento amb molta força. També tinc pena, sobretot per la meva mare, per la qual cosa haurà de patir, encara que ella és més fort que jo i sé que m'acompanyarà com una “Ruth” de veritat. Recordeu el text que vaig escriure per als meus últims vots que portava el títol:”Sota el signe de Ruth”, doncs ara em toca estar també una mica “sota el signe de Job”. Són tots signes que parlen a crits del Déu viu.
També sento pena per la Companyia. Amb l'enorme treball que tenim entre les mans, amb les ganes que tinc de compartir-… Em sento en un moment de maduresa com a jesuïta, sentint-me part d'un cos i d'una família apostòlica, amb ganes de fer de consultor, de tirar endavant l'animació de vocacions, agraït per la nova vocació lleidatana de Lluís Salines, etc … El Senyor ens està purificant foc lent, però crec que al final ho entendrem i llavors tot serà nou, també la Companyia!. Els que vau estar a la missa de la vocacions, penseu que l'homilia estava impregnada de la impressió que m'havia produït el primer impacte de les plaques, per això em va sortir tan del fons. Alguns em van preguntar si em trobava bé, el que em passava és que estava aterrit. Però tan confiat…
Aquests són els meus sentiments, tota la resta és una consolació profundíssima que ve de la font que no deixa de rajar (Ara i poso melloniano), rés els salms i no puc fer-ho sense plorar, d'agraïment, ara em sembla que els entenc millor… quan les possibilitats humanes s'esgoten, Déu roman. Això em sosté i poca cosa més. Sé que vosaltres em sostendréis també i només per això ja em sento profundament agraït i sostingut. Encomanar-me a Déu per intercessió del P. Arrupe (¡A veure si es marca un milagrito i ho fem sant!) i totes les intercessions que vulgueu… perquè “coneguem en tot la voluntat de Déu i enterament la complim”.
Una forta abraçada,
Marc
Gràcies per aquest text!. Preguem perquè quan tenim moments de foscor, sofriment, solitud i mort sapiguem veure la crida de Déu per a donar-ho tot, tal com ho expressa Marc.
Gadea sj
La carta de Marc nos habla de diagnósticos y, sobre todo, de actitudes ante estos. Actitudes que encontramos ejemplares, llenas de coraje, de generosidad y que nos hacen más grande aún su testimonio de fe y esperanza. Marc sale de sí mismo y se descentra: su enfermedad, su condición de enfermo, no es lo más importante. Él se entrega al Amor de Dios. ¡Que grande!
A menudo el problema está cuando, hecho el diagnóstico nos empeñamos en quedarnos en la pregunta del porqué y cerramos las puertas a encontrar el sentido más profundo de la propia existencia. La pregunta entonces debería ser siempre para qué y para quién. Sólo así podremos librarnos al Amor de Dios Padre con la confianza de sabernos en buenas manos.
Os invito a ver este otro testimonio:
http://www.youtube.com/watch?v=Y9ts5Qf5RFA#t=216
Aquest e-mail ens va arribar pocs dies després de l'estrena d'en Marc com a encarregat de l'animació vocacional de la província de Tarragona, una estrena que va tenir lloc a través d'una Eucaristia i pregària per les vocacions que celebrem els jesuïtes a la capella de Sant Ignasi a Llúria 13.
Rebre aquest email quan Marc començava alguna cosa així va ser dur, la veritat… Però potser aquests anys que ens van ser regalats amb ell després d'aquesta notícia han estat més fecunds del que haguéssim pensat.
Sí, com diu ell, tot això ens costa entendre-, però potser els camins de Déu passen per una purificació, per veure que només Ell és necessari, que nosaltres som simples col·laboradors sense saber massa com…
Potser ara Marc, un cop passada aquesta porta de la seva “Vaig somiar que em moro”, intercedeixi per nosaltres més que mai…
Acceptar el diagnòstic,,es,i posar-te en mans de Déu,,es,Que difícil,,es,Jesús com a única esperança de la nostra existència,,es,El meu diagnòstic que evidencia que la meva vida no ha tingut sentit,,es,que tot ha estat teatre,,es,Que la vida va de debò em vaig molt tard,,es,Vaig perdre la meva vida,,es,em lie en el material,,es,en el plaer de ximple,,es,i no tinc una altra vida,,es,Em diuen que Jesús diu que sempre estic a temps,,es,que El estarà amb mi fins al final dels temps i que aquí no s'acaba res,,es,Però ¿que he de modificar,,es,¿Com canvi,,es,¿Com deixo de ser el centre de la meva vida,,es,¿Com,,es, y ponerte en manos de Dios. ¡Que difícil!. Jesús como única esperanza de nuestra existencia. Mi diagnostico que evidencia que mi vida no ha tenido sentido, que todo ha sido teatro. Que la vida va en serio me di muy tarde. Perdí mi vida, me lie en lo material, en el placer de tonto… y no tengo otra vida.
Me dicen que Jesús dice que siempre estoy a tiempo, que El estará conmigo hasta el final de los tiempos y que aquí no se acaba nada. Pero ¿que he de modificar? ¿como cambio? ¿como dejo de ser el centro de mi vida? ¿Como …?