Unes molèsties que no dónes importància al principi, vas al metge, comencen les proves, i sense esperar-ho descobreixen, et descobreixes amb una malaltia incurable, mortal. No hi ha més tractament que la quimio. Obres la porta que et dur a una experiència de dolors i incerteses. Ningú està preparat per això. Et supera, com un principiant de la vida, sents la temptació de preguntar-te per què , quan.

El primer dolor és el de la malaltia mateixa. I no es vol caure en la temptació de la resignació, ni de la espiritualització. El dolor personal hi és. La quimio t' enverina físicament, espiritualment. Et deixa sense forces, sense capacitat per parlar, per sortir. Aquest sofriment de la relació és el pitjor, és l'experiència suprema de la indigència. I no obstant Déu és aquí, d'una manera molt diferent a la que havies conegut fins ara.

Per què no rebel.lar-se contra tot això, contra Déu, contra el càncer. Per què jo? Però no hi ha culpable, és la pròpia condició de la nostra naturalesa fràgil, per què no jo?

Un segon dolor que apareix després de la porta de la quimio és el dolor de l'altre, dels que et cuiden i t'atenen. El seu dolor no sempre ajuda. Et pregunten com estàs, amb llàstima. És comprensible però la llàstima, no és bona, no fa cap bé. Quan es passa d'ella a la compassió, a l'acte d'acompanyar, es comença a fer un bé. Però qui acompanya i té cura de vegades rep un rebuig del malalt. La bilis, la debilitat és tanta que et pot portar a aquest punt de rebuig de qui et cuida, que és una de les parts més dures de la malaltia.

Heu creuat la porta de la quimio, no tens ulls per als que pateixen, ets tu el que pateix, el que el viu ... Aquesta porta parla, poc, però el que parla té un profund sentit. Integres una nova comunitat després d'aquesta porta, comences a conèixer altres vides que se't quedaran gravades, l'adolescent que no té la teva sort i no es recupera després de cada sessió, la dona gran que malgrat la seva gravetat té ànim i art per ensenyar a riure als altres d'ells mateixos.

Així la sala de quimio es converteix en una capella del santíssim.

Amb el seu silenci, amb la discreció de les infermeres, amb els seus somriures, amb la seva no afectació, amb la seva normalitat.

Un altre dolor és el mal de la recaiguda. Un altre dolor desconegut, que es descobreix quan es pateix. La bonança recuperada té un temps limitat. I costa sostreure't a la ràbia de veure't una altra vegada en el dolor immediat.

Ni ràbia, ni crear-te un paisatge d'il.lusió que no és veritat. Mantenir aquest equilibri enfront de la ràbia i frena les il.llusions, de manera positiva, evitant l'amargor del no saber.

Un evoluciona, passa per fases. D'entrada la fase abrasadora de la quimio, que et satura, que t'allunya del món per un temps. Sota la sensació d'urgència es desperta un instint d'escriure les memòries espirituals.

Després arriba la segona etapa. Es torna al món després de la quimio, a la normalitat, però sense les responsabilitats d'abans, i es viu en l'estat lleuger del prejubilat

Per acabar, la malaltia incurable dona una consciència de l'essència de la fe ; és així que apareix una escena (vista en la recent pel.lícula ("De Déus i Homes") la imatge del cristià acollit dolçament amb els seus neguits a la falda de pau del Crist crucificat.

Tonet