Soc Rosa M.. Servent Pedescoll, un cirurgià amb vocació de servei social. La meva opinió sobre el testimoni del jesuïta Marc Vilarassau és compartida, però es podria resumir en admiració, admiració i admiració.

Aquest reportatge fabuló ofereix un testimoni valent, d'una gran serenitat i lucidesa davant d'una malaltia molt greu on ens explica amb molta claredat el seu camí de lluita i el gran ajut de la fe.

És una radiografia de l'ànima tan sincera, pura i dura que, a estones, colpeja. No amaga res: parla de la por, la ràbia, el rebuig, la incertesa, el dol, l'acceptació … Tot el garbuix de sentiments i emocions que l'envolten, no només a ell, sinó també a les persones properes .

En Marc sent el defalliment de l'ànima però ho encara amb força. Explica com la seva fe li dóna força no només per intentar entendre el que viu, sinó per transmetre als altres i ajudar amb la seva experiència a moltes persones en situacions similars.

La malaltia l'empeny a viure un profund procés de transformació que ell defineix a través de duels. També adverteix que el patiment no sempre ens fa millors persones i que concretament el càncer a ell li va fer veure la vida d'una altra manera.

El futur és un enigma per a tots però en la situació de Marc altera tots els projectes de vida; de cop la incertesa presideix tot el seu cos i la seva ment sorgeix una nova experiència entra en un estat d'excepció on destaca la importància d'escriure, de fer un testament espiritual.

Ens parla del dol de l'acceptació de la malaltia, no amb resignació, però sí de com s'aprèn a integrar-la de forma positiva. Del sofriment, no només del físic -que hi és-, sinó del psíquic i, també, del de relació “No vols trobar ningú; no tens forces per a res; et converteixes en un espectador de la decadència del teu propi cos, és una lluita contra un enemic molt poderós “.

En aquest procés de caiguda i defalliment és quan Marc va fer l'experiència de Déu més espiritual de la seva vida. “Quan tot cau, el fons d'aquestes runes és fer l'experiència de Déu, però és un Déu molt diferent del que havies trobat fins ara … Aquí el trobes a la passivitat. Quan no tens cap recurs personal, descobreixes l'eficàcia d'aquest Déu, l'eficàcia és la creu “.

També destacaria la importància de les preguntes: “revoltar-se contra què? i contra qui? contra Déu?? contra el càncer? Per què a mi? “. I amb una claredat extrema diu: “I per què no jo, quan hi ha tanta gent que té càncer?” Té molt clar que no cal buscar culpables.

Ens parla de la duresa, del sofriment, del dolor físic i del psicològic que provoquen un gran malestar, et tornen irritable i reacciones de maneres no habituals en tu. La malaltia et fa treure tota la ràbia que portes dins, el que ell reflecteix clarament amb l'expressió: “Jo no sabia que tenia tanta bilis, però és que estàs enverinat i et surt el rebuig contra els altres”.

Referint-se al passatge de la Bíblia quan el rei Ezequies agafa una malaltia mortal i Déu li concedeix quinze anys més de vida, destaca que li ha servit per veure i acceptar que la vida no deixa de ser una pròrroga, una oportunitat de conversió i d'agraïment pel temps viscut. “Per a mi, el temps que tinc és un temps dedicat a l'agraïment. La malaltia no és el que mata, sinó el pecat de tancar-se en un mateix. Quan un s'aïlla i es queda amb les seves pors, egoismes i ràbia, això és el que mata. El que salva és sortir de si mateix i donar-se als altres, estiguis malalt o no “.

Una malaltia greu pot fer-te més vulnerable i compassiu i això pot ajudar a sintonitzar amb el dolor dels altres, però també hi ha el perill d'esdevenir una persona tancada, esquerpa i cínica.

Cal aprendre a viure amb la incertesa, sense amagar ni tancar-se en un mateix.

I podríem concloure amb les paraules d'en Marc: “No hi ha sofriment humà que no estigui dins del cor de Déu”. “Per a mi, morir és donar la vida, donar la vida en la nostra mesura. Ho fem com a persones sanes o com a persones que tenen una malaltia. Això no canvia. “.

Únicament afegir la meva enorme admiració per aquest testimoni i compartir amb en Marc que el que ens cura és apropar el nostre rostre al de Jesús, sentint amb força la seva carícia que ens alleuja i que dóna sentit a la nostra vida.

Gràcies, Marc! El teu ensenyament i el teu testimoni perduraran sempre entre tots nosaltres!

Rosa M. Servent Pedescoll

Cirurgià