Càncer, que paraula tan llunyana i tan propera. Llunyana perquè mai penses que et pot tocar i propera perquè la sents sovint cada vegada amb més freqüència al teu voltant. El 18 d'abril de l'any passat jo mateixa rebia la trista notícia. Aquesta vegada jo, com a pacient havia de traspassar la "porta de la quimio".

No ens enganyem, la quimio és un camí dur, molt dur, però és el que et pot portar a la curació. Terror tenia jo cada 21 dies de tornada a l'hospital de dia, però també sentia alegria perquè cada dia que tocava "el xut", ASI el vaig batejar jo, era una sessió menys d'aquest còctel en el meu cos, i, doncs, anava ratllant amb una gran creu vermella meves sessions al meu calendari. Això em donava forces, positivisme per afrontar aquest procés i esperar el seu final. Així van anar passant les setmanes, els mesos i els xuts fins arribar a la meva darrera sessió, el passat mes de desembre.

Penso que les coses passen per alguna cosa .... però no vull castigar buscant la resposta de per què em va tocar a mi. Va ser així i punt. A partir d'aquí un pot ensorrar-se o mirar cap endavant. És important l'actitud amb què afrontes les males notícies i és cert que es porten millor les situacions difícils i amargues quan penses en positiu, des de l'esperança.

Al llarg d'aquesta llarga etapa són molts els processos pels que passes, i, és cert, en el truc, suportar alguns moments durs, però el truc és no recrear-s'hi., Això no si us plau!! I si cal plorar, no cal fer-se el fort, ja que significa també que acceptes el que tens, 'Plora!! Cal deixar-se ajudar, cal deixar-se estimar perquè el suport, en el meu cas dels meus pares, germans/es, parella, familiars i amistats. Aquest suport, aquest amor i aquest acompanyament et donen forces per al teu dia a dia.

Les meves primeres sessions de quimio van suposar 4 xuts cada 21 dies. Després de cada sessió aquestes malament els 3 o 4 primers dies, després, automàticament, el cos fa un clic i comença la recuperació. A la qual passava una setmana cap vida "normal" (cuidant molt l'alimentació ja que aquesta quimio danya sobretot les mucoses. Cal mimar el cos, cuidar molt de no constipar, dormir bones migdiades, i tenir sempre la ment ocupada en coses que t'agradava fer . (Per exemple en el meu cas, unes amigues meves em van organitzar uns tallers de manualitats una tarda a la setmana i em van ensenyar a fer coses perquè pogués fer quan no estigués amb elles, aquesta ha estat la meva millor teràpia). Recomano estar acompanyada, (sóc persona afortunada, els meus pares, germans/es i parella no em van deixar sola en cap moment) entretinguda per tenir la ment ocupada en altres coses i mantenir aquesta actitud i pensaments positius.

Ha alguna sessió que es demora perquè els teus defenses cauen en picat. És el normal, no passa res .... vaig aprendre a deixar de planificar, si em trobava bé, m'apuntava a fer coses, si no ho deixava, no cal forçar el cos.

Després dels meus 4 xuts inicials vaig començar amb una altra quimio. Dotze sessions:, una per setmana durant els 3 mesos següents. Aquesta quimio la preferia a les altres, aquestes sensacions i l'estar KO durant 4 dies era dur de portar, però la quimio va fent la seva feina i al final es feia més suportable. Paciència, no passa res. TOT arriba a la seva fi. Jo seguia contenta cada setmana que trepitjava l'Hospital perquè significava seguir ratllant del calendari i així, una menys, una altra menys… fins arribar al meu darrera sessió.

Ara estic amb els meus sessions de radioteràpia i recuperant lentament de les seqüeles de la quimio. És un temps de paciència, de tenir molta calma. Es molt de la quimio abans i durant, però molt poc del després. I puc assegurar que és un temps molt dur, doncs no tot va tan ràpid com una pensa o quiere.Deseas ja estar fort, recuperada i bé, i no és així. Això va generar en mi una sensació bastant estranya. Paciència, tot passa, la recuperació és lenta i els progressos mes a mes. Però hi ha progressos i poc a poc les coses van reprenent la normalitat.

Situacions com aquestes m'han enfortit interiorment. M'han fet mirar sempre el costat lluminós de la vida per superar millor les situacions amargues que aquesta ens ofereix. D'aquesta vida tan increïble, tan bonica i tan estupenda que hem de saber viure gaudint de cada instant i de cada moment.

Marta Saurí